El fetichismo de la marginalidad (2021), de César González, és un assaig que recull textos escrits al llarg de diversos anys i analitza, des de les viles misèria de l’Argentina, com la pobresa urbana i els sectors populars són representats pels mitjans, el cinema, la literatura, la política i fins i tot per certs discursos progressistes.
L’escriptor i cineasta argentí, que va visitar la Mina en el marc de la XXXV Setmana Cultural, utilitza el concepte de “fetitxisme” per denunciar com la pobresa es converteix en una mercaderia cultural. Segons González, nombrosos actors socials —periodistes, cineastes, acadèmics, polítics o empreses— construeixen relats, carreres i negocis al voltant de la representació dels pobres. Així, la marginalitat esdevé un escenari on altres classes projecten pors, fantasies i prejudicis.
Crítica a la representació dels barris
González sosté que moltes obres que pretenen denunciar l’exclusió social acaben reforçant els estereotips que diuen combatre. La figura del villero, que aquí seria el pandillero, apareix sovint com a delinqüent, víctima passiva o personatge exòtic, però rarament com una persona complexa, amb pensament propi i capacitat de crear cultura.
Des de la seva experiència com a fill de la Villa Carlos Gardel, critica que bona part del cinema sobre barris populars estigui produït des d’una mirada externa, sovint de classes mitjanes o altes, que no mostra la realitat sinó un imaginari centrat en la violència, la droga i la degradació. Per això rebutja tant la criminalització com la idealització romàntica dels habitants dels barris, i reivindica que siguin reconeguts com a subjectes complets, capaços de generar formes pròpies de solidaritat, llenguatge i pensament.
El paternalisme del progressisme
Una de les aportacions més originals del llibre és la crítica a determinades formes de progressisme que converteixen els pobres en objectes de compassió i tutela. González qüestiona que molts intel·lectuals i activistes parlin “sobre” els sectors populars sense escoltar-los ni reconèixer-los com a productors de coneixement, reproduint així relacions paternalistes que els neguen autonomia cultural i política.
També reflexiona sobre l’expansió de les polítiques de seguretat als barris populars, el sistema penal com a mecanisme de gestió de la pobresa, el creixement de les esglésies evangèliques en sectors exclosos, la capacitat de les noves dretes per canalitzar frustracions socials i els canvis subjectius provocats pel neoliberalisme. La seva trajectòria personal —després d’haver passat per institucions penitenciàries durant la joventut abans de convertir-se en escriptor i cineasta— li permet parlar des de l’experiència directa de la marginalització.
Llibres:
La marginalitat com a espectacle
Tot i referir-se a l’Argentina, les seves reflexions connecten amb la realitat genèrica de la marginació. Igual que les viles misèria, el barri de la Mina ha estat sovint associat mediàticament a la droga, la delinqüència i la conflictivitat, representacions que eclipsen la seva diversitat social i cultural. Per a González, el problema no és parlar dels conflictes reals, sinó reduir tota la identitat d’un territori a aquests conflictes.
Documentals, reportatges sensacionalistes i programes televisius poden convertir barris vulnerables en objectes de fascinació pública. Aquest és, precisament, el mecanisme que ell defineix com a “fetitxisme de la marginalitat”: consumir imatges de pobresa sense comprendre les estructures que la generen.
El dret a explicar-se des de la pròpia experiència
Ell defensa que siguin els mateixos habitants dels barris qui produeixin els relats sobre la seva realitat. A la Mina, com en moltes perifèries urbanes, han sorgit iniciatives culturals, educatives i associatives que disputen els estereotips dominants. Aquesta idea connecta plenament amb la seva proposta de democratitzar la producció cultural i el dret a la representació.
El llibre no és una defensa acrítica dels barris populars ni una denúncia convencional de la pobresa. És una crítica de les formes en què la societat mira, explica i consumeix la marginalitat. González denuncia que la pobresa és explotada no només econòmicament, sinó també simbòlicament, i reclama que els habitants dels territoris estigmatitzats deixin de ser objectes de representació per convertir-se en subjectes que expliquen el món des de la seva pròpia experiència. Aquesta és, probablement, la connexió més profunda amb la realitat de la Mina: la lluita pel dret a definir-se davant dels relats construïts des de fora.
Pel·lícules:
Tot el material audiovisual de César González (curtmetratges, pel·lícules, documentals i videoclips) es pot trobar lliurement a YouTube. Com a escriptor té obres de poesia, assaig i novel·la, a més dels guions de les seves pel·lícules.